Attilio Bertolucci (San Lazzaro, Parma, 1911 - Roma, 2000) és un dels autors més excepcionals de la poesia italiana del segle xx, un protagonista central de la seva vida cultural (traductor, crític literari, investigador i ressenyista d’art, conseller editorial, director de revistes, guionista de ràdio, televisió i cinema) i, en canvi, malauradament, un poeta desconegut fins ara a Catalunya, per bé que en general sabem distingir el cèlebre cognom, això sí, per la magnífica obra cinematogràfica dels seus dos fills, Bernardo i Giuseppe, reconeguda mundialment. La poesia de Bertolucci no té porta principal. Potser pel tractament conscient i aparentment impenetrable del poema, que esperona el lector a una composició de lloc i de temps, ha estat molt genèricament encabit en el marc literari del Secondo Novecento post-montalià en companyia de coetanis adeptes a l’hermetisme, però també al neorrealisme i a la neoavantguarda, i en tot cas, per generació, dins de l’anomenat nobile quartetto on hi excel·lia en companyia de Mario Luzi, Giorgio Caproni i Vittorio Sereni. Haver renegat, i alguna vegada públicament, dels esmentats moviments literaris, l’ha situat en «una zona felice e appartata del panorama poetico italiano». Tan inquiet com discret, Bertolucci sempre s’identificava a si mateix, i no només en la poesia, amb la figura del pellegrino-voyeur, una mena de flâneur que tot ho sotja, al punt que la cinefília dels fills –als que nodria amb còmics des de petits–, difícilment hauria estat possible sense la visió cinematogràfica immanent en la poètica del pare professor d’història de l’art: «Aquí ullada avall bruc i cards ullada / amunt falcons i el sol». Més que no pas imatges, són fotogrames impressionistes i cubistes, zooms, flaixos il·luminadors, flaixbacks sobtats i racconti retrospectius, rigor escenogràfic i meditats moviments de càmera els que travessen i articulen les seves peces mitjançant un ús del llenguatge poètic de manera gairebé cinètica, estratificat en diferents nivells discursius i temporals amb un flux continu d’aparent simplicitat expressiva que se’ns emporta i ens fa viatjar al llarg de la seva captació de l’instant en fuga, un estat de trànsit que al capdavall suposa una reflexiva dissecció del pas del temps i un testimoniatge imprescindible de la memòria personal, familiar i col·lectiva.
Leer todo
Leer menos
Opiniones
Opiniones
No hay comentarios, sé el primero en comentarValoración media
¿Has leído este libro?
Valóralo y comparte tu opinión con otros usuarios
Escribir mi opinión